RES...

Res, simplement res.

Ja ho sabia, no feia falta una pregunta, doncs la resposta era clara.

Hi ha persones que no saben valorar certes coses. A les quals no els importa  gens ni mica el que pensis, el que sentis o el que puguis aportar a qualsevol cosa. Que més dóna.

Simplement tenen ulls i cor per a elles mateixes. Pur egoisme. Rectificar és de savis. Demanar perdó en un moment concret ha de ser acceptat si es fa de cor, llavors... de que serveix el rancor? Aquest "ara te la retorno amb ganes!!". Aquest "ara seràs el teu la qual plori". Aquest odi, aquesta ràbia, aquest rancor.

No ho entenc. Per més que m’esforço en intentar-lo, no puc.

Potser per això vaig gaudir tant aquell dia, potser per això em sentia la persona més meravellosa del món, potser per això em sentia tan maca... perquè per fi algú creia en mi. Algú em veia amb ulls diferents, algú sabia valorar l’amor que li tinc, algú volia compartir amb mi aquest projecte per com sóc i no per com ho faig. No per ser una massa, no per ser una més, no per arribar al numero minim... si no, perquè sóc jo. Perquè veia alguna cosa en mi que altres persones no. Perquè realment vam ser el cervell d’aquella aventura tan meravellosa. Llàstima que no poguéssim continuar, però no totes les persones li posem la mateixa passió a les coses ni el mateix afecte, ni la mateixa il·lusió, ni les mateixes ganes...

És difícil comprendre a totes les persones.

No entenc perquè es va sentir tan malament si al cap i a la fi no li importava. Hi ha moltes coses que no puc comprendre. Potser m’equivoqui en la forma de fer-lo, però no en fer-lo. Doncs la veritat, crec que va ser el dia que realment em vaig sentir completa i vaig gaudir com mai. Em vaig oblidar de tot per un instant, tan sols escoltava la música, tan sols volia fer-lo tan bé com fos possible, tan sols pensava que podia, tan sols sentia que realment ho estava aprofitant a cada instant, sense por ha fer-lo malament, sense por a cagar-la, sense por a veure una cara d’indiferència a l’acabar...

Sentiments que mai he pogut treure perquè no havia ningú a l’altre costat, perquè ningú m’escoltava.

Perquè no servia... avui, veig que simplement era un núm. més. NO una persona que aporta afecte, que aporta optimisme a pesar d’ésser de les pitjors, que aporta cor (sobretot cor). Que posa l’ànima en cada projecte i una il·lusió infinita. Algú que a pesar de no sentir-se estimada, seguia al peu del canó... a pesar de les llàgrimes en certs moments, seguia aquí. Amb la qual podien contar per a tot, absolutament per a tot.

Valoració: ZERO.

Sensacions estranyes les d’avui.

Sensacions de pena i tristesa abundants. De malenconia i de dolor per saber que alguns moments no tornaran. Ja no es que vaig fer... tan sols es que ho necessito com l’aire que respiro. Tan sols es que vull i no puc.

Potser algun dia se m’obri altra porta com en el seu moment es va obrir. Lluny de les persones que jo volia compartir... potser això no succeeixi mai... o potser s’adonin que hi ha persones que tan sols volíem gaudir amb el que més estimem... sense fer mal a ningú, sense males intencions, sense sentiments dolents, sense mala fè.

Del que si estic segura és d’una cosa. Que per molt bones que tingui, que per moltes persones que sorgeixin... cap d’elles posarà tant l’ànima i el cor como ho faig jo.

Solamemt puc donar les gràcies a una sola persona de tot aquell passat.

Per estar al meu costat malgrat tot, per escoltar-me a pesar que li semblés bé o no, per abans de res ser la meva amiga. Ets una gran persona, una gran dona i una gran mare. A part de les gràcies, solament puc dir-te una cosa més... tan sols una cosa més: T’ESTIMO GEMMA.

Gràcies per tot!!!

...